Del neoprè a Andorra

Sóc el de l'esquerra de tot (Foto Victòria Gràcia)

Aquest ha estat un cap de setmana atípic, per a mi. Tot va començar divendres amb les lliçons magistrals del triatleta professional, Cesc Godoy, que ens va explicar els secrets de la natació, o almenys alguns d'aquests secrets en la triatló. Vam nedar amb neoprè. Ens va explicar com posar-nos-lo, com treure-nos-lo... Conec força triatletes i tots m'havien comentat com és de fàcil rebre cops i puntades en el sector de natació, especialment al començament. Per tant jo vaig decidir sortir molt endarrerit, esperant que els primers sortissin. Erem uns 40. S'havia d'arribar a la boia, que estava a uns 150 metres. Per tant, 300 metres perquè s'havia de tornar...! Socors....! Per a mi, una distància estratosfèrica, si ja em canso en una piscina de 25m !! Per acabar-ho d'adobar, el mar estava lleugerament picadet, i com que vas a contra ones, la sensació de no avançar res de res, era molt elevada per a mi. No vaig ser capaç de fer els 150m seguits. Ni en broma. Vaig aturar-me almenys un parell de cops per reposar i fer una mica de braça. Al veure que encara avançava menys, vaig decidir seguir amb l'estil (?) crawl. El meu crawl, vull dir. A l'arribar a la boia, instruccions del Cesc Godoy. Molt interessants i segur que seran molt útils als que participin a la Garmin de Barcelona del 6 d'octubre. No serà el meu cas. Al marge que estaré treballant aquell dia tot el matí, no m'apuntaria a cap triatló sense haver entrenat mínimament especialment la natació.

Amb el Cesc Godoy (Foto: V. Gràcia)

Caldrà treballar... el fotoshop !! (Foto:Pablo Bosch)

   Després de les instruccions, tornada cap a la platja. Certament el neoprè dóna una flotabilitat espectacular. Però una cosa és flotar i l'altra avançar nedant. Vaig pensar que al nadar a favor de les onades, la cosa seria més senzilla. Doncs no !. Igual que a l'anada a la boia, no avançava. Després d'una bona estona vaig veure que la majoria dels companys ja estaven a la platja. Esperant. No era l'últim, jo, però gairebé. Finalment arribo. Per a la meva sorpresa, resulta que ... hem de tornar a la boia perquè ara practicarem com envoltar-la. No podria haver una boia més a prop ?, pensava jo... Doncs sant torne-m'hi. Aconsegueixo arribar. Dels últims lògicament,  i el Cesc Godoy ens explica i ens ensenya la tècnica de nedar com a waterpolistes, amb el cap a munt per no perdre de vista la boia. Ens diu que és bó combinar aquest manera de nedar amb l'habitual de respirar per un costat per a no desviar-nos. Envoltem la boia dos cops i tornem cap a la platja. Començo a estar cansat, però menys del què pensava. Jo respiro cap a l'esquerra i noto que el meu braç dret pràcticament no surt de l'aigua. Finalment arribo a la platja. Quan em poso dret noto que no puc mantenir l'equilibri. No estic marejat, em trobo bé, però no puc estar-me dret. Em deixo caure a la sorra. Em recupero. M'aixeco i el Cesc Godoy diu que ens ensenyarà a treure'ns el neoprè. Al.leluia, penso. Això vol dir que la sessió s'acaba. No per res, però ja em veia tornant a la boia per tercera vegada...
  Ens canviem i fem una sessió de còrrer. Aquí estic molt més tranquil. Corro al costat del Cesc Godoy tota la sessió. Fem 4,7 Km a ritme de 5m 10s/Km. Cap problema. Almenys aquí no desentono...

És preciós còrrer a Andorra ! (Foto: Championchip)

   Resumint: he provat el neoprè. La veritat, però, és que veig difícil que un dia m'aventuri a fer una triatló, si bé és cert que mai no se sap. Per a fer-ho hauria d'invertir en material, com per exemple una bicicleta mínimament correcta. I l'economia no està per gaires alegries. A més, com ja he dit, hauria d'entrenar la natació. I si ja em costa trobar temps per còrrer, haver de nedar i anar amb bici... ufff, se'm fa una muntanya !! Realment un dels motius pels quals admiro als triatletes és per precisament aquesta capacitat de sacrifici d'entrenar tres disciplines. Jo amb una ja faig, la veritat... En qualsevol cas, moltes gràcies al Cesc Godoy, als amics de Garmin, i a la Victòria Gràcia d'Asics per convidar-me a viure una experiència inèdita per a mi.

Arribada. Un pèl perjudicat (Foto: Yair B)

  I avui diumenge he corregut els 10 Km d'Anyòs Park, a Andorra. Hem estat amb la família des de dissabte al migdia. 24 hores intenses. Els amics d'Anyós ens han tractat com a autèntics reis. Moltes gràcies  a l'Albert Salvador i tot el seu equip. Són uns grans professionals. Pel que fa a la cursa, la part més dura eren els últims 300-400 metres fins a la meta amb una curta rampa final duríssima. La resta de la cursa, sensacional. Força troç de pla per començar, uns 2 quilòmetres, lleugera pujada fins el 2,5 i girar cúa. Allà he vist que anava més o menys el 36. He anat treballant-me les posicions i he passat un parell d'atletes. Fins a la rampa final que comentava, crec que anava el 34 o el 35. En l'últim revolt abans d'entrar a la meta, 3 o 4 corredors m'han esprintat inopinadament, pel pendent que hi havia, davant de la meva impotència. No sé si hauré entrat entres els 40 primers, finalment. Tant se val. No esperava fer el temps que he fet. He acabat en 44m i 7s, quan pensava que amb fer 45 llargs ja seria un bon temps. Al sortir davant de tot he anat els 2 primers Km a molt bon ritme, fins i tot baixant de 4 (3,55), el primer. Content, doncs, finalment per aquest cap de setmana aquàtico-atlètic.
  El cap de setmana que vé dues curses faré. Dissabte, 10 Km nocturns de muntanya (ai, mare...!) a Les Planes d'Hostoles. I diumenge, 12,7 Km de muntanya també, però de dia, a Les Cabanyes del 

Penedès. Aviam què tal tot plegat...!