The champion !!!!

Ben content, al podi

  Bé. Mai no havia pujat a un podi com a vencedor. No pas vencedor d'una cursa --això difícilment passarà mai-- sinó com a vencedor de la meva categoria, que actualment és la de majors de 50 anys, ja que en tinc 52. I avui ha passat. Ha estat a la cursa de Vallparadís, a Terrassa, de 8,32 quilòmetres, segons el meu GPS. Tot just és la segona edició de la cursa que comença i acaba en un lloc ben emblemàtic per a mi: la pista d'atletisme de Can Jofresa. I és que en aquesta pista vaig còrrer dues vegades la prova de 100 Km  que s'hi fa a la tardor. És la cursa de la que estic més orgullós de totes les 483 que he fet a dia d'avui. Entenc que poca gent és capaç de còrrer 100 Km seguits en pista en menys de 9 hores (8h 57m 13s, exactament). Una cosa per explicar-ho als meus nets.

Una pista de grans records per a mi

  Bé, deixem-nos de batalletes. Avui es tractava de passar-ho bé, sense cap objectiu definit. Abans de començar m'han dit que hi havia uns 500 corredors. Deu n'hi do. Ja sabia que la cursa era pràcticament tot pujada fins a la meitat, a dalt de tot de la plaça Andalusia de Terrassa, i després pràcticament tot baixada fins a la meta. De seguida he notat que pujava a bon ritme pel Parc de Vallparadís, el Central Park de Terrassa. Durant els primers quilòmetres he estat corrent amb el Josep Folch, bon amic corredor terrassenc a qui feia molt que no veia. He vist que m'aguantava el ritme en primera instància, més del que em pensava, però al final ha cedit. Josep, t'he vist fort, però...! El meu isquiotibial de la cama dreta no s'ha queixat en tota la cursa. De fet, tota aquesta setmana s'ha portat molt bé. Igual estic superant la lesió i tot...!

M'han donat el trofeu femení...!

   Pel que fa a la cursa, la veritat és que no he tingut massa alicients durant els 36 minuts i 24 segons que ha durat per a mi, en el sentit que no tenia objectius a curt termini, d'aquells que et vas creant tú mateix a la cursa. Per exemple, no he vist noies davant meu, si bé com a mínim una ha entrat abans que jo, però tant abans que ni l'he vista. Només a la baixada, he intentat atrapar un altre corredor... M'hi acostava, però no suficientment. Un cop ja a la pista, -els últims 350 metres s'hi feien al tartà-- he intentat atrapar-lo, però no ho he aconseguit. En el moment de creuar la línia de meta no n'era conscient que havia estat una cursa excepcional per a mi. Ser el primer de la categoria ha estat una sorpresa ben agradable i absolutament inesperada. He vist que li he tret 2 segons tot just al segon major de 50 anys. Crec que en el meu intent d'atrapar l'atleta que deia abans, he acabat passant al meu rival d'edat sense jo saber-ho.

Una classificació històrica

  No cal dir que estic molt content d'haver pujat al podi a dalt de tot. Mai no ho havia fet. Mai. I he passat vergonya. De veritat. Estava jo sol, ja que només hi havia premi pel primer de cada categoria. Tant se val. Serà un record inesborrable de la meva vida atlètica. Segur que n'hi hauran més. Aquesta temporada ja he fet 2 podis: a la cursa del Reial Club de Polo i també a la Milla de Sallent. 

  El cap de setmana que ve, un altre repte: 3 deu mils. Dissabte a la tarda, els 10 Km de Granollers i diumenge al matí la Cursa DIR de la Guàrdia Urbana de Barcelona i quan acabi, pitant cap als 10Km de Mollet per a fer la tercera cursa del cap de setmana. Serà un hat-trick de curses de 10 Km, com ha batejat el repte l'Arcadi Alibés. Ja ho explicaré, per suposat.