Massa ràpid

La cursa tenia l'epicentre al Parc Pau Casals de Santa Maria de Palautordera (Foto: Jordi Novell)

Diumenge 12 d'octubre vaig córrer una cursa que mai no havia fet: la de Festa Major de Santa Maria de Palautordera, la cursa del Remei. Escassament erem una trentena de corredors, la majoria del club local, el Club d'Atletisme del Baix Montseny. Es tractava de completar 10 voltes a un circuit d'1 quilòmetre, però la realitat és que era curt i amb pou feines superava els 900 metres.

De seguida vaig veure que el meu objectiu havia de ser assegurar-me de no quedar últim. Ho vaig aconseguir. Estava clar que els primers classificats em doblarien i alguns ho van fer fins a dues vegades. Ja hi comptava, com així va ser. La meva guerra era una altra. Per mí es tractava d'un test pel meu genoll. Després d'haver fet dos 5.000 els dos diumenges anteriors (La Llagosta i Puigcerdà) volia provar en una cursa més llarga. I no em puc queixar. Vaig aconseguir completar el 9,29Km en 49 minuts i 17 segons, que és un ritme de 5,18. El Km 9 el vaig fer en 4,42, que per a mí és un ritme estratosfèric. El meu gen competitiu va fer que intentés atrapar l'atleta que tenia al davant, amb l'ajuda de la gran Jackeline Gómez, que va quedar segona, per cert. Però no ho vaig aconseguir.

Amb els amics del CA Baix Montseny abans de començar. La Jackeline, a la dreta de tot (Foto: Jordi Novell)

Fins aqui, tot perfecte. El problema ha vingut la setmana següent. En el moment d'escriure això han passat 4 dies de la cursa i el meu genoll no em deixa córrer. Sens dubte es queixa de l'esforç al qual el vaig sotmetre, de distància i velocitat. He tornat a posar-me gel. Espero que només sigui això --que es queixa-- i que no hi hagi res malmès. En principi, fins la setmana vinent no intentaré tornar a córrer. No puc negar que aquesta aturada obligada m'ha desilusionat perquè pensava que ja començava a veure el final del túnel. És veu que el túnel s'ha tornat a tancar. Almenys momentàniament. Fa 5 mesos de l'artroscòpia al menisc. He anat massa ràpid, segurament. No sóc un jovenet, precisament, i la recuperació d'una intervenció com aquesta requereix més temps. Paciència. Seguim!

    

Emocions a Puigcerdà

Diumenge 5 d'octubre vaig córrer els 5 Km de Puigcerdà, una de les curses emmarcades en la Mitja Marató de la vila que enguany arribava a l'edició número 27. L'objectiu era intentar millorar, ni que fos un quants segons, el registre de la setmana anterior a La Llagosta. I ho vaig aconseguir. En bona part va ser gràcies a un jove atleta de tan sols 10 anys, en Sasha, que va exigir-me durant tota la cursa. Vam anar plegats intentant desempellagar-nos l'un de l'altre, sense èxit. I vam arribar junts a la recta de meta. Els dos vam donar tot el què teniem per guanyar el "rival". El vencedor vaig ser jo per escassament unes dècimes. Si alguna vegada tornem a coincidir en alguna cursa, no tinc cap dubte que en Sasha em superarà sobradament. Llei de vida. Segur que sense ell no hauria acabat en 24:39 que és un ritme de 5:06, ritme clarament millor que el de La Llagosta (5:22). El 5K de Puigcerdà, però, em va donar 4,81Km segons el GPS. O sigui, una mica curta. Però a mí se'm va fer llarga perquè vaig anar al límit tota l'estona obligat pel Sasha. L'important per a mi és la progressió del meu menisc. De moment tot va molt bé. La resposta és bona. Encara no goso córrer sense la genollera, però. Pas a pas. Diumenge que vé faré el meu primer 10K des de l'artroscòpia del 12 de maig. Aviam com anirà.

En Sasha, com una rosa; jo, fos (Foto: M.Majoral)

Però si per una cosa serà recordada la Mitja de Puigcerdà del 2025 serà per la gran gesta del Josep Mascaró. Es va convertir, als seus 17 anys, en el primer atleta català i de tot l'estat espanyol, amb un autisme sever en grau màxim, que completava la distància de 21 quilòmetres i 97 metres. 

En Ferran va anar a estones en bici perquè està lesionat del menisc
La Jana, sempre de la mà del seu germà. La Gemma, cobrint les esquenes

Va ser molt emocionant veure'l arribar a la meta acompanyat de tota la seva família: els pares, la Gemma i en Ferran, i les seves germanes, la Jana i la Nora. Tots ells són corredors. De fet, tret del Ferran, que ja corria abans, la mare i les dues germanes van començar a córrer quan van saber que això els acostava molt més al Josep. La comunicació amb una persona autista del grau del Josep no és fàcil, precisament. La família Mascaró ho porta de manera exemplar, modèlica, diria. 

Una arribada de "gallina de piel"

Bé, el pròxim repte atlètic d'en Josep serà córrer una marató. No hi ha pressa. És jove i té molt de temps. El somni no amagat per la seva família es repetir la gesta de Puigcerdà, però a la Marató de Nova York. Amb el suport incondicional del més propers, res no és impossible pel Josep.

Amb la Gemma, la Nora, en Josep i la Jana. La foto és del Ferran

Reaparició

 Feia, exactament, 9 mesos i 6 dies que no corria cap cursa, si no compto la marató de Doha del 17 de gener, en què vaig plegar al quilòmetre 33. Els que em seguiu ja sabeu el motiu d'aquesta llarga absència: el menisc de la cama esquerra. El 23 de desembre del 2024 va dir prou. 

El 12 de maig, finalment, vaig passar pel quiròfan. I avui, 28 de setembre, ha tornat a posar-me un pitrall. Ha estat a La Llagosta, de la mà de La Sansi d'en Josep Lluís Blanco. He provat aviam què tal els 5 km. I la veritat és que he quedat molt content. 

Molt content, a l'arribada (Foto: JL Blanco)

D'una banda perquè no he notat molèsties, pràcticament, i de l'altra perquè he acabat en un temps per a mí, ara estratosfèric: 26m i 48 segons. Pensava que amb prou feines aconseguiria baixar dels 30 minuts. Per tant, encantat de la vida! 

Sembla que la cosa rutlla i que la recuperació total del menisc està més aprop. La feina que fa mesos que estic fent al gimnàs segur que hi té un paper important, també.

La setmana que vé, el 5 d'octubre, faré els 6km emmarcats en la mitja de Puigcerdà. Aviam quines sensacions tinc.

Retirada a la marató de Doha

Arribant a meta un cop ja havia abandonat feia estona

         Feia més d'un mes que no escrivia cap entrada. El motiu? Que apenes he corregut. El 22 de desembre vaig fer la meva última cursa del 2024: la del Pare Noel, de 5Km. La meva previsió de fer unes quantes Sant Silvestres i curses de Nadal, com cada any, va saltar pels aires al dia següent. Amb prou feines portava un quilòmetre quan vaig veure clar que la molèstia que feia temps que arrossegava al menisc interior esquerra ja no era una molèstia, només. S'havia convertit en una lesió. Visita al trauma, ressonància per confirmar la primera impressió: menisc trencat. Aturada en sec. Amb la Marató de Doha del 17 de gener a l'horitzó, només tenia dues opcions: renunciar-hi o intentar fer-la com pogués i aguantar fins a on arribés. Em vaig posar a les mans del Dr. Ferran Abat, de Resport, que sempre m'arregla quan estic lesionat. 

       

Mentre el menisc va aguantar, m'ho vaig passar pipa!

            Però una cosa són lesions musculars i una altra ben diferent, el menisc, que és pell i os, bàsicament. Des del 23 de desembre fins el dia de la marató de Doha no vaig córrer ni un metre i em vaig limitar a fer exercicis de reforçament de la musculatura de la cama esquerra, en la que hi tinc el menisc afectat. Una setmana abans de la marató, el dia 10 de gener, el Dr. Abat em va fer una infiltració. Resultats òptims. El dolor va desaparèixer completament. Tant és així que vaig prendre la sortida de la Marató, amb tots els dubtes del món, això sí. Tenia clar que si el menisc em feia mal plegaria. I així va ser. Vaig poder, però, tirar fins el km 33. Un gran què, trobo. Fer els últims 9 km caminant i mal corrent em va semblar un excés afegit a l'excés que ja suposava haver arribat fins allí en les condicions en les que estava el meu menisc. Per cert, la marató força bé, però on estigui Championchip, que es treguin els altres, la veritat. Em vaig retirar i a la web apareix un certificat on s'especifica que vaig completar la cursa...! Tal qual. Inversemblant... El què va passar és que el dorsal portava el xip incorporat i com que no me'l vaig treure, el control de meta me'l va detectar quan hi vaig estar ben aprop. En qualsevol cas, al comprovar que no havia passat pels dos últims controls de pas --cosa que també es pot veure a la seva pròpia web--, m'havien d'haver deqüal·lificat directament, penso. En fi... una anècdota més. 

   

Retirar-se a una marató i que et donin un certificat conforme l'has acabat... Déu meu!

            En fi... la marató 64 haurà d'esperar ves a saber quan de temps. Si és que algun dia la puc fer. No seria el primer que ha de deixar de fer maratons per culpa del menisc. Confio molt en el Dr. Abat. Sé que farà l'impossible per a què pugui tornar-ne a fer. Ara només em centraré en la recuperació. Ja correré quan sigui possible. Espero que algun dia pugui tornar-hi...  

El gran Arcadi no va fallar i la va acabar