Massa ràpid

La cursa tenia l'epicentre al Parc Pau Casals de Santa Maria de Palautordera (Foto: Jordi Novell)

Diumenge 12 d'octubre vaig córrer una cursa que mai no havia fet: la de Festa Major de Santa Maria de Palautordera, la cursa del Remei. Escassament erem una trentena de corredors, la majoria del club local, el Club d'Atletisme del Baix Montseny. Es tractava de completar 10 voltes a un circuit d'1 quilòmetre, però la realitat és que era curt i amb pou feines superava els 900 metres.

De seguida vaig veure que el meu objectiu havia de ser assegurar-me de no quedar últim. Ho vaig aconseguir. Estava clar que els primers classificats em doblarien i alguns ho van fer fins a dues vegades. Ja hi comptava, com així va ser. La meva guerra era una altra. Per mí es tractava d'un test pel meu genoll. Després d'haver fet dos 5.000 els dos diumenges anteriors (La Llagosta i Puigcerdà) volia provar en una cursa més llarga. I no em puc queixar. Vaig aconseguir completar el 9,29Km en 49 minuts i 17 segons, que és un ritme de 5,18. El Km 9 el vaig fer en 4,42, que per a mí és un ritme estratosfèric. El meu gen competitiu va fer que intentés atrapar l'atleta que tenia al davant, amb l'ajuda de la gran Jackeline Gómez, que va quedar segona, per cert. Però no ho vaig aconseguir.

Amb els amics del CA Baix Montseny abans de començar. La Jackeline, a la dreta de tot (Foto: Jordi Novell)

Fins aqui, tot perfecte. El problema ha vingut la setmana següent. En el moment d'escriure això han passat 4 dies de la cursa i el meu genoll no em deixa córrer. Sens dubte es queixa de l'esforç al qual el vaig sotmetre, de distància i velocitat. He tornat a posar-me gel. Espero que només sigui això --que es queixa-- i que no hi hagi res malmès. En principi, fins la setmana vinent no intentaré tornar a córrer. No puc negar que aquesta aturada obligada m'ha desilusionat perquè pensava que ja començava a veure el final del túnel. És veu que el túnel s'ha tornat a tancar. Almenys momentàniament. Fa 5 mesos de l'artroscòpia al menisc. He anat massa ràpid, segurament. No sóc un jovenet, precisament, i la recuperació d'una intervenció com aquesta requereix més temps. Paciència. Seguim!

    

Emocions a Puigcerdà

Diumenge 5 d'octubre vaig córrer els 5 Km de Puigcerdà, una de les curses emmarcades en la Mitja Marató de la vila que enguany arribava a l'edició número 27. L'objectiu era intentar millorar, ni que fos un quants segons, el registre de la setmana anterior a La Llagosta. I ho vaig aconseguir. En bona part va ser gràcies a un jove atleta de tan sols 10 anys, en Sasha, que va exigir-me durant tota la cursa. Vam anar plegats intentant desempellagar-nos l'un de l'altre, sense èxit. I vam arribar junts a la recta de meta. Els dos vam donar tot el què teniem per guanyar el "rival". El vencedor vaig ser jo per escassament unes dècimes. Si alguna vegada tornem a coincidir en alguna cursa, no tinc cap dubte que en Sasha em superarà sobradament. Llei de vida. Segur que sense ell no hauria acabat en 24:39 que és un ritme de 5:06, ritme clarament millor que el de La Llagosta (5:22). El 5K de Puigcerdà, però, em va donar 4,81Km segons el GPS. O sigui, una mica curta. Però a mí se'm va fer llarga perquè vaig anar al límit tota l'estona obligat pel Sasha. L'important per a mi és la progressió del meu menisc. De moment tot va molt bé. La resposta és bona. Encara no goso córrer sense la genollera, però. Pas a pas. Diumenge que vé faré el meu primer 10K des de l'artroscòpia del 12 de maig. Aviam com anirà.

En Sasha, com una rosa; jo, fos (Foto: M.Majoral)

Però si per una cosa serà recordada la Mitja de Puigcerdà del 2025 serà per la gran gesta del Josep Mascaró. Es va convertir, als seus 17 anys, en el primer atleta català i de tot l'estat espanyol, amb un autisme sever en grau màxim, que completava la distància de 21 quilòmetres i 97 metres. 

En Ferran va anar a estones en bici perquè està lesionat del menisc
La Jana, sempre de la mà del seu germà. La Gemma, cobrint les esquenes

Va ser molt emocionant veure'l arribar a la meta acompanyat de tota la seva família: els pares, la Gemma i en Ferran, i les seves germanes, la Jana i la Nora. Tots ells són corredors. De fet, tret del Ferran, que ja corria abans, la mare i les dues germanes van començar a córrer quan van saber que això els acostava molt més al Josep. La comunicació amb una persona autista del grau del Josep no és fàcil, precisament. La família Mascaró ho porta de manera exemplar, modèlica, diria. 

Una arribada de "gallina de piel"

Bé, el pròxim repte atlètic d'en Josep serà córrer una marató. No hi ha pressa. És jove i té molt de temps. El somni no amagat per la seva família es repetir la gesta de Puigcerdà, però a la Marató de Nova York. Amb el suport incondicional del més propers, res no és impossible pel Josep.

Amb la Gemma, la Nora, en Josep i la Jana. La foto és del Ferran