Una passa més

A Medijocs 2026 (Foto: Carlos Sánchez)

Estic ben convençut. Cada dia que passa, faig una passa més en la plena recuperació del menisc. Aquest cap de setmana he provat un doblet. Dues curses de 7Km. Dissabte, Medijocs, i diumenge la del Riu, a Cornellà. Sensacions molt bones. I cap problema.

La clàssica de Medijocs, que feia per 10a vegada --l'última l'havia fet fa 9 anys-- ha hagut d'adaptar-se a la pesta porcina. Al no poder-se córrer per Collcerola, la van traslladar al Parc de Can Mates, de Sant Cugat, també. Bon recorregut, un parell de pujades, una forta i una altra llarga. Em va agradar molt la cursa. 

Vaig coincidir, per primera vegada des del 2018, en una mateixa competició, amb el meu germà Manuel i la meva germana Núria. Feia 8 anys que això no passava. Des de la cursa de Sant Antoni del gener del 2018.

Amb en Manuel i la Núria. Vaja triplet!!

Em va sortir una bona cursa, a Medijocs. No tenia clar ser capaç baixar dels 40 minuts, i ho vaig fer amb escreix: 37:18, a 5,20/Km. Encantat de la vida, com gairebé sempre, d'altra banda...-;). I el menisc sense queixar-se, que és el més important

I 24 hores després tornava a fer la Cursa del Riu, a Cornellà, per tercera vegada. Al 2021, en plena post pandèmia, i encara amb mascareta a la sortida, la vaig fer amb l'Arcadi. Després vaig repetir al 2024, i ara al 2026. He tornat a coincidir amb l'Arcadi i el Xavi Sanz. Amb l'Arcadi no coincidiem en una cursa des de la Marató de Doha del 2025, on em va petar definitivament el menisc.

Amb en Xavi Sanz i l'Arcadi, a la cursa del Riu

El Xavi ha acabat en 29 minuts, mentre que l'Arcadi i jo ens ho hem près amb molta calma. Ell, perquè fa tot just una setmana que va córrer la Marató de Belgrad i va patir molt als últims 10 quilòmetres; i jo perquè no volia forçar gens ni mica, després de l'esforç del dia anterior.

Corrent, xerrant i somrient, a la cursa del Riu (Foto: PakoBeer)

Total que hem acabat en 44 minuts i 34 segons, a un ritme de 6,22/Km, i xerrant tota la cursa i somrient.

La pròxima cita, una altra prova pel menisc. Divendres 1 de maig, els 10Km de Montgat.

El final del túnel

 Espero que, efectivament, ja estigui al final del túnel. Al desembre del 2024 vaig haver de parar de córrer perquè les molèsties al menisc dret m'impedien fer-ho. Diagnòstic al gener: menisc mig trencat. Recuperació conservadora ja que al gener del 2025 tenia programada la Marató de Doha. Amb infiltració de corticoides vaig gosar prendre la sortida. El menisc va aguantar fins el km 33. Era la primera vegada que em retirava en una marató.

 Decideixo passar pel quiròfan el 12 de maig del 2025, quan ja portava 4 mesos d'anar al gimnàs a fer reforçament de les cames. Al cap d'un mes de la intervenció començo a trotar molt suaument. Inicio magnetoteràpia. Durant l'estiu, la sessió més llarga que faig és de 3 quilòmetres. Com que no acabo de millorar, m'infiltren àcid haliurònic. La cosa va raonablement bé, però a mitjans d'agost, l'efecte de l'àcid s'acaba i torno cap enrera en la recuperació. 

 Em compro una genollera que m'ajuda i, poc a poc, a tornar a córrer. A mitjans de setembre ja sóc capaç de fer algunes sessions de més de 10 i 11 quilòmetres. Amb petites molèsties, això sí.

A l'última pujada a la Cursa de la Sanitat Catalana (Foto: Carlos Sánchez) 

  

Això m'anima i el 28 de setembre del 2025 torno a fer una cursa. A La Llagosta. 5 Km. Em va molt bé i la setmana següent corro els 5 Km, el 5 d'octubre, de Puigcerdà. Premo massa l'accelerador, però no passa res. Una setmana més tard, m'atreveixo ja a provar un 10K a Santa Maria de Palautordera. Corro tot el què puc, com si no estés en fase de recuperació. I ho pago. No estava preparat per a fer tres curses en tres caps de setmana seguits. Segona infiltració d'àcid haliurònic. No milloro. Amb el Dr. Raul Torres, que m'havia operat al maig, decidim fer una nova infiltració de corticoides. La millora és espectacular, però no deixa de ser un enmascarador. 

 El 18 de novembre del 2025, 6 mesos després de la intervenció, noto una fiblada molt forta al menisc i haig de parar immediatament de córrer. Camino coix. Em poso a plorar de ràbia i desesperació. Decideixo parar del tot de córrer durant 2 mesos i tornar a fer la recuperació. Començar de zero, vaja. Vaig al gimnàs pràcticament cada dia.

El 19 de gener del 2026 torno a provar de córrer. M'autodissenyo un pla de recuperació molt progressiu. Començo corrent 1 minut, augmentat 30 segons cada 2 dies. Al febrer, com que no tinc molèsties, decideixo augmentar 1 minut cada 2 dies, i a finals de febrer ja augmento 2 minuts cada dos dies. 

Amb aquest sistema, el 31 de març ja sóc capaç de córrer 1 hora sense molèsties. Ja fa unes setmanes que corro amb una genollera ajustable que em manté el genoll ben subjectat. La sensació que tinc és que em va molt bé.

Decideixo aleshores tornar a la competició. Ho vaig fer el 17 d'abril a la cursa de la Sanitat Catalana. 5,45 Km pels voltants de l'Hospital de Can Ruti, a Badalona. Cursa amb bastant de muntanya amb pujades i baixades notables. Em prenc un voltaren mitja hora abans de començar. Corro tota la cursa sense cap molèstia. Entre la genollera i el voltarén, tot va perfecte. Acabo en 33 minuts i 1 segon, a una mitjana de 6,01 el km. En tot aquests mesos de recuperació, el més ràpid que havia anat era a 6,22 m/Km. O sigui, encantat de la vida.

Crec que sí que estic al final del túnel. 

Pròxima cita: el 25 d'abril, la Cursa de Medijocs, a Sant Cugat,  i, al dia següent, la cursa del Riu, a Cornellà. Totes dues són de 7 Km. Aviam com respondré.